Parlo d’una barreja de vincle, aprenentatge, mestratge i mort. Tot plegat no deixa de ser un camí que va molt lligat i tots hi hem de passar.
Com tot, els camins estan, però depèn de nosaltres si volem caminar per ells o no….
El dol, segons definició és un procés d’adaptació emocional seguit d’una pèrdua, ja sigui física o emocional (pèrdua de feina, d’un ésser estimat….).
Us vull parlar dels vincles amb altres ésser no humans; els animals, i com val la pena entendre’ls a un nivell molt més elevat que el físic, a un nivell energètic per aprendre d’ells i créixer personalment.
Una de les meves companyes felines, la Marieta, una companya de viatge, amb la qual vaig descobrir els vincles i vaig aprendre moltes coses. Una mestra petita i silenciosa que li agraeixo moltíssimes coses.
Les persones que tenim animals, sabem com és de gran la seva pèrdua i el buit que ens deixen. Això és innegable i inevitable, però pot ser més llevador entenent que forma part d’una aprenentatge i d’una evolució personal.
Tal com va dir Buda; “el dolor és inevitable, però el patiment és opcional”. Un cop compresa aquesta frase, el camí segueix sent de pujada, però agafes més força a les cames per arribar a dalt.
Els vincles també són molt important i moltes vegades no ens fixem com arriba un animal a la nostra vida. Arriba perquè ho necessites, arriba per ensenyar-te alguna cosa, per ajudar-te, en algun moment concret…. i tot és per alguna cosa.
Aquesta petita criatura (petita físicament, però enorme en ànima) va ser una gran mestra per ensenyar-me a estar en l’ara i l’aquí i conèixer una altra visió de la mort. La part més dolça, la que mai havia experimentat i no l’imaginava d’aquesta manera.
Evidentment el dolor està present, però avui puc dir que estic agraïda d’haver-la acompanyat en la seva transició fins a l’últim moment.
Per un animal, la mort té un sentit diferent al que li donem nosaltres. Ells ho tenen arrelat, forma part de la vida i saben quan els arriba el moment i ho accepten perquè és així.
També viuen el present. El millor d’ells és que, per naturalesa, no entenen el futur ni el passat. Això és una de les coses que la meva companya em va ensenyar; preocupar-me per les coses que han de passar no té sentit, millor enfocar aquesta energia a coses que estan passant ara mateix i si hi ha coses que preocupen i no tenen solució, doncs no s’hi pot fer res i a seguir vivint en el present.
Un bon dia, em van dir que la Marieta tenia una malaltia crònica. La meva primera reacció va ser un drama. Però amb els dies i deixant-me contagiar per la seva energia, vaig poder comprendre que no passava res, ho tenia, doncs accepta-m’ho i vivim amb pau amb això. En contes de preocupar-me i pensar en la malaltia, pensava en que ella estava feliç i contenta i per a mi això sempre ha sigut el més important.
Amb els anys aquesta malaltia va anar conquerint el seu petit cos. Seguíem vivint el present, gaudint de la companyia d’una de l’altre i pensant que ara cada moment que estava amb ella, era un regal, no perquè marxaria aviat, si no perquè havíem aprés a viure cada moment sense pensar que pasaria.
I va arribar l’últim tram del seu camí, on jo ja feia temps que havia decidit que el passaria de manera natural, al seu ritme, amb l’ajuda energètica i emocional que jo li podia oferir. I així va ser.
Com que el seu últim esforç va ser per venir amb mi, jo vaig dedicar tots els meus esforços les hores restant que estaria amb nosaltres, per donar-li tot el meu suport, companyia i carinyo.
Solament feia falta que, amb silenci, estigués amb ella. Fent-nos companyia d’ànima a ànima, fins que abandonés el seu cos.
Per mi, no ha sigut una experiència traumàtica, si no, una experiència totalment enriquidora, gratificant i bonica.
El dol ha de passar igual, i benvingut sigui, el rebo amb els braços oberts. I el que també em quedo en el meu cor i per sempre és la sensació de gratitud i de bondat que em queda dels últims moment que vaig passar amb la meva companya.
Deixar que un animal faci la seva partida natural, no és dolent, sempre valorant el cas i de la situació, però a l’igual que el naixement, són dos moment molt importants en tot ésser. Si es pot compartir
un naixement, un moment únic, amb molta energia, també es pot compartir una partida, també un moment únic i molt important i ple d’energia, tan per qui marxa com per qui es queda. No es tracta de ser forta ni valenta, simplement de comprendre i acceptar, de compartir, d’acompanyar, d’amor.
Dins dels moment durs que podem viure, també hi trobes oasis d’amor que fan seguir endavant, només has de saber buscar-los, acceptar-los i voler viure’ls com a experiències enriquidores.
Marieta 2010 – 2019
Comments